La Ràbita Califal

La Ràbita Califal

El jaciment de la Ràbita Califal està situat al parc Alfons XIII, adjacent a la ciutat fenícia de la Fonteta, propera a la gola del riu Segura.

Va ser descoberta a la darreria del segle XIX per l’enginyer de monts Francisco Mira i Botella, el director dels treballs de repoblació forestal de les dunes de Guardamar. En les labors de reforestació descobriren unes estructures de pedra, que contenien una làpida amb inscripcions escrites en àrab clàssic. No fou fins 1984, però, quan es van exhumar les restes que es poden contemplar a hores d’ara. Està declarada Bé d’Interés Cultural (BIC).

És l’únic conjunt monacal islàmic del període Omeia Andalusí (segle X-XI) conservat quasi en la seua totalitat. Està composta per 23 cel·les oratori, amb el seu propi mihrab, organitzades al voltant de dos carrers principals. En aquest monestir conviurien religiosos, fidels realitzant el ribat i pelegrins, tots ells atrets pel retir espiritual que exigeix l’Islam als seus seguidors.

La troballa d’aquesta ràbita va ser extraordinària, per la seua singularitat, ja que és el primer exemple d’aquest tipus de construccions religioses a la Península Ibèrica.

La làpida fundacional

La troballa de Francisco Mira consistí en una làpida d’arenosa vermella, que commemorava la fundació d’una mesquita l’any 944 dC, sota el mandat del califa Abd Ar-Harman III. La làpida original es troba en l’actualitat al Museu Arqueològic de Múrcia; això no obstant, a hores d’ara, hi ha una rèplica al lloc on es trobava l’original.

Estructura

Està composta per 23 cel·les oratori adossades unes a altres, dues habitances complementàries i una mesquita. Totes aquestes estances s’articulen al voltant de dos carrers i s’agrupen en tres àrees diferents: l’àrea sacra, l’àrea d’acollida de pelegrins i l’àrea del cenobi, on vivien els monjos que componien la congregació estable de la ràbita.

Les cel·les oratori tenen una estructura rectangular de no més de 8 metres de longitud per 3 d’amplària, amb una porta d’accés, mur de la quibla i mihrab.

La mesquita també té estructura rectangular, amb mur de quibla i mihrab, amb unes dimensions però, molt superiors. La componen dos naus perpendiculars a la quibla, una petita estança annexa i 5 portes d’accés. Totes les estances tindrien petites finestres que il·luminarien l’espai de forma tènue.

Les cel·les oratori, malgrat que tinguen, a hores d’ara, les seues parets de pedra vista, estaven enlluïdes amb fang i emblanquinades. Cal exceptuar, no obstant això, les de major importància, que es troben també enlluïdes, però amb morter de calç, molt més resistent. Sobre l’enlluït de calç s’han conservat petits exemples de la decoració pintada que tenien algunes cel·les: bandes amb motius vegetals o geomètrics. Una decoració molt senzilla, reforçant així la idea de religiositat i misticisme.

Objectes trobats

Les excavacions descobriren vaixelles i estris ceràmics relacionats amb les activitats quotidianes, dispersos per tot el jaciment: cresols per a la il·luminació, marmites per cuinar, gerres, orses, canons, fornells, plats d’ataifors, etc. Una gran part d’aquests objectes estaven complets i en un bon estat de conservació, la qual cosa significa que el lloc s’abandonà de sobte, segurament per l’acció d’un terratrèmol a començament del segle XI. Aquest abandonament sobtat va permetre que es trobaren molts objectes sencers i alguns inclús situats al seu lloc d’ús de costum.

Fins i tot, aparegueren uns altres objectes de caràcter religiós, com són les restes de rosaris fets de boletes d’argila o d’espines de peix.

Les inscripcions

Dintre la Ràbita de Guardamar es troba una multitud d’exemples de cal·ligrafia àrab antiga. La més important és la de la làpida fundacional, així com una altra làpida més antiga i menys coneguda.

Cal afegir-hi que els musulmans piadosos que hi visqueren, així com els pelegrins que la visitaren, deixaren el record del seu passatge mitjançant unes senzilles inscripcions fetes a la paret.